20 propostes possibles per transmetre la fe als fills

Heus aquí 20 idees o suggerències que en moltes famílies han funcionat, però cadascú ha de mirar d’adaptar-les al seu context, i al propi estil de família i de vida cristiana. No cal posar-los tots en marxa, ni menys tots alhora, ja que aconseguiríem segurament l’efecte contrari. La vida de fe és més natural del que sembla; transmetem-la amb la mateixa naturalitat…

1. Preguem, preguem molt a Déu, per aquest desig, reiteradament. No ens rendim encara que pensem que no serveix de res. Déu fa meravelles del que no és útil al món. Treballar-nos per dins farà que puguem treballar els fills, i això és una tasca silenciosa que porta el seu temps: sapiguem esperar i guardar els silencis en el cor.
2. Preguem amb els nostres fills, portem-los a la pregària o preguem-hi davant d’ells. Posem un espai de pregària en un racó de casa. Això permet visibilitzar la pràctica, que testimonia una actitud que transparenta el Misteri; com que no és fàcil de veure i, per tant, menys de transmetre, cal explicitar-ho.
3. Anem a missa, ni que sigui sols o en parella, i quan trobem una celebració mínimament sentida, portem-hi els fills regularment. Tant és si els fa mandra, si tenen altres coses a fer o no volen anar: creem l’hàbit, forcem-lo si cal. No els creem pas l’hàbit de netejar-se les dents, o de menjar la sopa amb cullera, de dir les coses amb un “sisplau” o d’endreçar l’habitació cada vegada? Encara que costi i calgui tornar-hi un i altre cop, que sempre guanyi la nostra tossuderia i no la fàcil rendició (que és molt obstinada, també).
4. Fem que un capellà, un religiós o religiosa, amic freqüenti casa nostra. Compartim, a vegades, la nostra amistat amb els fills. Si ve a dinar amb la nostra família, que beneeixi la taula de manera especial; si ve a sopar només amb nosaltres com a parella, fem que abans d’allitar els nens els beneeixi o faci una petita pregària de bona nit. I un cop l’any, celebrem amb ell missa a casa, fent participar els fills i que comparteixin de manera especial: serà una experiència que els marcarà i recordaran molt. Cal no oblidar que la primera església és sempre la domèstica.
5. Cuidem les nostres amistats i, en especial, les que convidem a casa: mirem que hi hagi un mínim amb les què hi compartim la fe. És bo que els fills trobin un cert testimoni en ells, que ens sentin parlar de Déu, de la nostra fe, de l’Església i del món en clau cristiana. Si els amics venen amb els seus fills a passar el dia, podem suggerir una estona senzilla a pregar junts uns minuts, potser abans de sopar. Això permet revisar la jornada en clau de Déu, i afavoreix que els fills vegin que els fills dels altres també preguen, i que hi ha famílies que també busquen espais per a l’amistat amb Jesús. És un confirmant important, per a uns i altres, dels hàbits que ajuden a fer present Déu en la vida.
6. Fem sortides en família, excursions o viatges, tot apropant-nos intencionadament a algun temple, santuari, ermita, convent o monestir, basílica o catedral. Compartim amb els fills la profunditat del què significa la gent que hi viu o els freqüenta, la seva història de segles, el patrimoni artístic o religiós. Promovem pelegrinatges en família a un santuari o monestir, com ara gaudir d’un dia amb els fills on pregar junts, escoltar l’escolania, fer alguna excursió, dinar a l’aire lliure, parlar amb un monjo, comprar un record. Descobrim en família rutes com la del Císter o el Romànic del Pirineu, en tant que indrets on des de fa segles altres cristians ja hi pregaven i celebraven en el nom de Jesús. Fem estada en llocs fundants per a alguns sants de l’Església com Loiola, Javier o Ávila; visitem llocs sants com Lourdes, Taizé, Assís o Roma; agrupem-nos amb altres famílies per fer el Camí Ignasià o organitzar una setmana d’estiu per fer un tram del Camí de Sant Jaume. Són experiències que fan implícits valors cristians, que permeten trobar persones que també cerquen i que acaben enriquint-nos, tot esdevenint referents de vida cristiana.  I quan pugem muntanyes, atravessem parcs naturals, ens admirem amb paisatges, postes o sortides de sol, i coincidim amb la diversitat i bellesa de la flora i la fauna, parlem-los sempre del Déu Creador i del Temple de la Natura que tant impressiona.
7. Quan hi hagi grans moments en les nostres vides, en les dels fills, de la família o amics, celebrem-ho tot tenint una paraula religiosa. Citar Déu és la primera manera de fer-lo present. I quan vinguin maldades, oferim a Déu l’adversitat, la tristor, la soledat, el fracàs. Els fills aprendran a pregar la vida si ens veuen pregar la vida.
8. Dediquem temps als altres, als que al nostre voltant necessiten ajut; sentim el patiment dels que pateixen i que això arribi a casa, se’n parli, ho fem sortir en la benedicció de taula de cada dia. Que això canviï la mirada sobre la vida però també els compromisos familiars, perquè els fills ho reprodueixen tot.
9. No deixem passar a la lleugera crítiques a l’Església sense contextualitzar-les i, després, fer de mirall tot contrastant-les. Preguntem-los: “i tu, què fas en la teva vida per no caure-hi en allò que rebutges?”. No ens sigui tampoc indiferent la crítica a altres maneres de ser cristians: són germans en la fe i cadascú camina com pot en la seva vida i la seva espiritualitat. Això fa comunitat, que és fer Església. És bo ser crítics, però no serveix de res ser criticaires, que és ben diferent.
10. Cuidem la nostra fe, vivim-la en un grup cristià, llegim l’Evangeli amb ell, preguem junts i repassem la vida de cada dia en comunitat. En la mesura del possible, mantinguem vincle amb alguna parròquia o moviment, comprometent-nos eclesialment. Si és possible, al menys un cop l’any, mirem de fer un recés uns pocs dies, i si no és fàcil, donem-nos un jorn per a estar per la parella o per un mateix, en silenci; potser visitar algun santuari ens permet retrobar-nos una mica més a fons amb Déu. Mirem d’acompanyar-nos per algún home o dona de Déu: ajudarà a revisar la nostra vida i escoltar una paraula cristiana que ens alimentarà personalment. Tot això no només donarà exemple als nostres fills, sinó que també podrà transformar la pròpia vida, perquè l’anirà aprofundint.
11. Vivim amb alegria la nostra fe, celebrem les festes cristianes, responem esperançadament als reptes de la nostra vida. Busquem en les nostres creus la llum que hi ha amagada, i vivim contemplativament tot el que ens sigui possible. Parlem d’això a casa, com quan compartim allò que ens il·lusiona, i mirem de transmetre el propi testimoni, sense alliçonar però amb autenticitat. 
12. Dediquem una part dels estalvis als pobres, una part també a les obres de l’Església, als cristians perseguits arreu del món. Enviem fons a ONG acordant-ho amb els fills, com a opció familiar, per tal de contribuir a les lluites contra la injustícia social, per la protecció del medi ambient o pels treballs per la pau al món. I preguem-ho junts en família.
13. Fomentem el voluntariat social des de la família, en la mesura que es pugui. Està molt bé enviar diners a entitats que facin un bon servei, però millor encara és compartir  generosament el nostre temps i afecte amb qui ho necessita. Anem-hi amb els fills tot buscant entitats adequades per a les seves edats, i fent tasques que poden tenir més sentit per a ells.
14. Així com nosaltres tenim un grup cristià, fomentem que els fills tinguin un grup de catequesi o un grup de joves, és a dir: un espai on compartir la fe i fer-la créixer, amb altres nens/es o nois/es cristians, preparant-se per a la Primera Comunió o a la Confirmació. D’aquí és possible que surtin estones de pregària i que vagin a misses joves plegats; tal vegada també muntaran voluntariats socials que completaran la seva experiència evangèlica. Això és molt saludable, i ens anirà rellevant en aquesta tasca de portar-los a l’església i animar la seva fe.
15. És molt complementari un bon esplai cristià per als fills, perquè es comparteix la vida a un altre nivell, s’educa en el lleure i es conrea l’estima per la natura i per l’excursionisme. Alhora, permet obrir els fills a altres grups d’amics, i diversificar-se és enriquir-se. Si hi ha incompatibilitats familiars amb altres activitats de cap de setmana (com, per exemple, moltes sortides fora o una excessiva pràctica esportiva), cal que tinguem el coratge de discernir i prioritzar el que és essencial per a una família cristiana.
16. Trobem la manera de veure cultura i cinema en clau cristiana i en família. Hi ha vida després de les sèries buides i dels youtubers superficials, que intenten captar l’atenció dels nostres fills mentre van fent diners. Hi ha multituds d’històries amb missatge i plenes de valors humans, que sempre són cristians. Compartim amb ells la pròpia visió sobre el que haguem vist però també escoltem més les seves opinions. Mirem de fer present a casa algunes concrecions del que haguem compartit. Tot plegat enriquirà la vida familiar de debats i valors, que és la vacuna davant el relativisme i la superficialitat.
17. Restringim, tots, la vida del mòbil a casa, l’accés a les xarxes socials i a les pantalles. El seu ús abusiu limita la relació humana, afebleix el vincle i buida l’interior de les persones. A més, una presencialitat excessiva de les noves tecnologies, sovint fa entrar a casa valors, estils i maneres que marcaran als nostres fills molt més que la nostra dedicació i testimoniatge.
18. Vivim a casa i en família, de manera especial, els moments litúrgics forts de l’any: com ara Advent, Nadal, Quaresma, Setmana Santa, Pasqua i Pentecosta. Fomentem, tanmateix, sobretot durant els períodes vacacionals, l’hora de lectura, i que un de cada tres llibres que els fills escullin, sigui de “lectura espiritual”. Alimenta molt més del què ens pensem, sobretot si es fa regularment, i contribuir a la lectura sempre contrarresta, per exemple, la vida de les pantalles i l’internet a casa.
19. Beneïm sovint els nostres fills, donem gràcies a Déu pel que ens passa, cantem cançons alegres i amb missatge cristià -provinents de misses familiars, pàsques joves o de grups o cantautors cristians-. Demanem als fills que preguin també per nosaltres i per tota la família i els amics, car fomenta la comunió. I fem que cuidin dels avis, que els portin a missa o els llegeixin l’Evangeli del dia.
20. I, finalment, no patim més per la fe dels nostres fills. Déu la porta on i com i quan vol. Els pares només hem de posar les bases i fer-les anar… Déu s’encarrega de tota la resta, i durà a bon port tot allò que haguem començat, amb més o menys encert, però amb total confiança. Ara, deixem la fe dels fills en mans de Déu-Pare…

Si la pròpia realitat familiar és complexa, especialment quant a la transmissió de la fe, quedem-nos amb l’últim dels 20 punts. Segurament és el més important, no pas el més fàcil, però sí el que es pot aplicar amb més èxit (depèn de Déu!).​

​“Tot i que a vegades pugui resultar difícil, s’esmercin molts esforços
i no es vegin els resultats desitjats, educar en la fe és bonic.
És, potser, la millor herència que podem deixar als fills:
educar en la fe per fer-la créixer tota la vida.” 

Papa Francesc