20 PROPOSTES per a transmetre la fe als fills

20 propostes possibles per a millor transmetre la fe als fills

Xavier Garí de Barbarà

"Educar en la fe no és un compormís menor; és central en tota família cristiana."

"Transmetre la fe als fills ha de ser un compromís de vida i de família, ben consensuat amb la parella per donar-li prioritat i la continuïtat necessàries."

X.GARÍ, "20 propostes possibles per a millor transmetre la fe als fills".pdf
File Size:	1178 kb
File Type:	pdf

Download File

Molts pares i mares cristians, sensibles i compromesos amb la transmissió de la fe als fills, sovint tenim el dubte i la inquietud de si estarem fent prou, o estarem fent bé, aquesta important tasca educativa. Educar en la fe no és fàcil però tampoc és impossible. De fet, des de fa segles i de generació en generació, s’ha anat transmetent amb molts menys mitjans que avui, i en contextos molt adversos. És cert, però, que la diferència generacional actualment és cada vegada més accentuada, i el que va servir als nostres pares ja no ens és gaire útil a nosaltres. Tanmateix, el que té sentit per a nosaltres ara ja no s’entén igual pels nostres fills.

D’altra banda, un matrimoni cristià, en casar-se davant de Déu i de la comunitat (el que se sol dir “per l’Església”), es compromet a educar els fills en la fe cristiana. No és un compromís menor: quan arriben els fills, educar-los en la fe i transmetre-la adequadament és central en tota família cristiana.

Abans de compartir fins a 20 propostes possibles per a millor transmetre la fe als fills, farem un previ tot preguntant-nos primer què vol dir educar en la fe, i a què ens estem referint quan parlem de fe.

1. Què és la fe i què és educar en la fe?

En primer lloc, no estem sols; aquesta vocació és una tasca compartida a tres: (a) la família, (b) l’Església i (c) l’Esperit de Déu.

(a) Pel que fa a la família, educar en la fe i transmetre-la és ocupar-se (més que no pas preocupar-se), del punt de partença. És a dir, els pares hem de treballar els fonaments des que els fills són petits, però no se’ns demana garantir uns resultats (el punt d’arribada); d’aquests ja se n’ocupa Déu mateix. La missió dels pares i padrins, de la família, del grup cristià de referència, és encendre la flama de la fe en els infants, adolescents i joves que tinguem a càrrec. Això vol dir també acompanyar i animar (que no dirigir o imposar), la fe i la vida. Déu, però, sempre fa més que nosaltres; de fet Déu sempre entoma la part més difícil i potser la més important. Nogensmenys, els pares hem d’encetar la feina i no afluixar. Ha de ser un compromís de vida i de família, ben consensuat amb la parella per donar-li la prioritat i la continuïtat necessàries, tot invertint equilibradament en temps, esforç i testimoniatge.

(b) Pel que fa a l’Església, cal reconèixer la gran tasca evangelitzadora que ha fet, des dels seus orígens i durant tants segles. Segueix essent avui, per la dedicació entregada i abnegada dels seus pastors, religiosos i laics, una font evangelitzadora única. De fet, és aquesta la finalitat fonamental de l’Església, i hi contribueix decisivament a la pastoral familiar. És veritat que algunes celebracions tenen llenguatges que poden semblar anacrònics, que alguns jerarques fan intervencions públiques desenfocades, i que determinats documents oficials no han respost sempre a la societat del moment, ni als reptes del món en marxa. Certament, això no ajuda a millorar la imatge de l’Església i, per tant, tampoc a contribuir a l’evangelització, en especial dels adolescents i joves i, més encara, dels que busquen la fe.

Gràcies a Déu, l’Església és molt més que les falles dels seus eclesiàstics, com és molt més que els errors que cometem els cristians, per la nostra limitació humana. L’Església camina animada per l’Esperit Sant malgrat les debilitats, dificultats i defectes de tots els seus membres. Cal posar en valor que l’Església disposa de recursos humans extraordinaris com són els missioners, capellans, religiosos/es, monjos i monges, i per suposat seglars i famílies, que treballen incansablement per l’evangelització del món. Moltes de les seves institucions són molt útils per a les famílies i la seva pastoral com, per exemple, les escoles cristianes o els esplais cristians, que cuiden la dimensió de la fe. Per suposat, la xarxa de parròquies, casals, centres culturals catòlics, moviments cristians de diferent mena, impulsen projectes pastorals i comunitaris molt enriquidors. Cal conèixer el què tenim més a mà i el què està més en la línia del propi estil de vida cristiana, per tal d’apropar-s’hi, i tant rebre com també donar.

Àdhuc, l’Església ofereix celebracions i sagraments que són essencials per a la trobada amb Déu, i per la pastoral familiar. És convenient participar-hi en la mesura del possible. Eclesialment també s’organitzen misses familiars i de joves, catequesis d’infants i grups de comunió i confirmació, es proposen recessos per a famílies, pelegrinatges parroquials o voluntariats amb Càritas. D’altra banda, no poques famílies, moviments o congregacions impulsen Pasqües familiars o de joves molt ben preparades, camps de treball de voluntariat, i també cooperació internacional els estius en les missions cristianes que hi ha arreu del món. Tot plegat també complementa la pastoral familiar, per la qual cosa convé conèixer-ho i escullir el que és més adequat per a cada família. Finalment, l’Església ofereix una gran tradició espiritual, formació en teologia i pastoral, materials catequètics i catecúmens, i fomenta i anima grups de cristians en comunitat. És bo beure també d’aquestes propostes que enriqueixen tant la vida cristiana de la família.

(c) Pel que fa a l’Esperit de Déu, la cosa és clara i diàfana: tot depèn de Déu, tot ho anima Jesucrist i nosaltres només som servidors inútils de la seva vinya. Déu dóna el do de la fe als que el busquen o el desitgen, i naturalment el manté als què el cuiden. Ara bé, cal tenir molt present que la fe és sobretot un do i, com a tal, no es pot ni encarregar i menys aconseguir per un mateix. La fe es rep com un regal que es va descobrint al llarg de la vida. D’altra banda, és important ajudar a entendre als fills que la fe no és una màgia, ni espiritisme, ni sentir veus estranyes o tenir visions rares, ni tampoc és considerar-se millors davant dels altres. Quanta gent sense fe donen un gran exemple de vida, i quanta gent que diu que té fe decepciona en humanitat i amor? La fe és un gran acte de llibertat fonamentat en una actitud de confiança sincera, senzilla i autèntica. La fe, a més, no és cap certesa, ni és una seguretat o una garantia de vida. La fe és un procés de relació entre la persona i Déu, lliure i gratuïtament, que té els seus altibaixos tal com és la vida humana, i que només Déu l’anima segons la seva voluntat, (que no és altra que el millor per a nosaltres). Pretendre una linealitat en la fe és erroni; mirar de mercadejar amb ella és traïr-la; i buscar treure rèdit o garanties del que sigui és una trista equivocació. Tard o d’hora, una fe mal entesa només ens portarà a abandonar-la per inútil, després de cometre alguns errors, potser també fer el ridícul, i segurament viure decepcions. Déu és, per tant, el gran protagonista de la nostra fe, i només ens queda confiar-ho tot en les seves mans.

Saber millor què és (i què no és) la fe ens ajuda a saber buscar-la, i què esperar o no d’ella. Tanmateix, una vivència sincera i profunda de fe és la clau per transmetre l’autenticitat de la pròpia vida cristiana. Això és el que meravellarà als nostres fills, i voldran assemblar-s’hi, saber què ens mou i tal vegada buscar el Déu que ens anima. De fet, si a vegades tinguéssim la sensació de que no encertem bé, és potser perquè no coneixem del tot el què hem de transmetre; és per això que és tan important primer cuidar la pròpia experiència de Déu. És aquí on els pares ens juguem la meitat del partit: alimentant la nostra fe. L’altra meitat es juga assumint la feina cabdal i insubstituïble com a progenitors cristians, que és ajudar amb cura i dedicació a fer arrelar el do de la fe. La tasca és entregada i continuada: hem de preparar el terreny, cal adobar la terra, s’ha de cuidar la llavor, hem de regar en la justa mesura, i s’han d’anar treient les males herbes. Tot això és “el punt de partença” del què parlàvem abans, mentre “el punt d’arribada” només Déu sap què, com i quan l’encaminarà i el culminarà en cada un dels nostres fills.

2. Com transmetre la fe: 20 propostes possibles

Heus aquí 20 idees o suggerències que en moltes famílies han funcionat, però cadascú ha de mirar d’adaptar-les al seu context, i al propi estil de família i de vida cristiana. No cal posar-los tots en marxa, ni menys tots alhora, ja que aconseguiríem segurament l’efecte contrari. La vida de fe és més natural del que sembla; transmetem-la amb la mateixa naturalitat…

Preguem, preguem molt a Déu, per aquest desig, reiteradament. No ens rendim encara que pensem que no serveix de res. Déu fa meravelles del que no és útil al món. Treballar-nos per dins farà que puguem treballar els fills, i això és una tasca silenciosa que porta el seu temps: sapiguem esperar i guardar els silencis en el cor.
Preguem amb els nostres fills, portem-los a la pregària o preguem-hi davant d’ells. Posem un espai de pregària en un racó de casa. Això permet visibilitzar la pràctica, que testimonia una actitud que transparenta el Misteri; com que no és fàcil de veure i, per tant, menys de transmetre, cal explicitar-ho.
Anem a missa, ni que sigui sols o en parella, i quan trobem una celebració mínimament sentida, portem-hi els fills regularment. Tant és si els fa mandra, si tenen altres coses a fer o no volen anar: creem l’hàbit, forcem-lo si cal. No els creem pas l’hàbit de netejar-se les dents, o de menjar la sopa amb cullera, de dir les coses amb un “sisplau” o d’endreçar l’habitació cada vegada? Encara que costi i calgui tornar-hi un i altre cop, que sempre guanyi la nostra tossuderia i no la fàcil rendició (que és molt obstinada, també).
Fem que un capellà, un religiós o religiosa, amic freqüenti casa nostra. Compartim, a vegades, la nostra amistat amb els fills. Si ve a dinar amb la nostra família, que beneeixi la taula de manera especial; si ve a sopar només amb nosaltres com a parella, fem que abans d’allitar els nens els beneeixi o faci una petita pregària de bona nit. I un cop l’any, celebrem amb ell missa a casa, fent participar els fills i que comparteixin de manera especial: serà una experiència que els marcarà i recordaran molt. Cal no oblidar que la primera església és sempre la domèstica.
Cuidem les nostres amistats i, en especial, les que convidem a casa: mirem que hi hagi un mínim amb les què hi compartim la fe. És bo que els fills trobin un cert testimoni en ells, que ens sentin parlar de Déu, de la nostra fe, de l’Església i del món en clau cristiana. Si els amics venen amb els seus fills a passar el dia, podem suggerir una estona senzilla a pregar junts uns minuts, potser abans de sopar. Això permet revisar la jornada en clau de Déu, i afavoreix que els fills vegin que els fills dels altres també preguen, i que hi ha famílies que també busquen espais per a l’amistat amb Jesús. És un confirmant important, per a uns i altres, dels hàbits que ajuden a fer present Déu en la vida.
Fem sortides en família, excursions o viatges, tot apropant-nos intencionadament a algun temple, santuari, ermita, convent o monestir, basílica o catedral. Compartim amb els fills la profunditat del què significa la gent que hi viu o els freqüenta, la seva història de segles, el patrimoni artístic o religiós. Promovem pelegrinatges en família a un santuari o monestir, com ara gaudir d’un dia amb els fills on pregar junts, escoltar l’escolania, fer alguna excursió, dinar a l’aire lliure, parlar amb un monjo, comprar un record. Descobrim en família rutes com la del Císter o el Romànic del Pirineu, en tant que indrets on des de fa segles altres cristians ja hi pregaven i celebraven en el nom de Jesús. Fem estada en llocs fundants per a alguns sants de l’Església com Loiola, Javier o Ávila; visitem llocs sants com Lourdes, Taizé, Assís o Roma; agrupem-nos amb altres famílies per fer el Camí Ignasià o organitzar una setmana d’estiu per fer un tram del Camí de Sant Jaume. Són experiències que fan implícits valors cristians, que permeten trobar persones que també cerquen i que acaben enriquint-nos, tot esdevenint referents de vida cristiana. I quan pugem muntanyes, atravessem parcs naturals, ens admirem amb paisatges, postes o sortides de sol, i coincidim amb la diversitat i bellesa de la flora i la fauna, parlem-los sempre del Déu Creador i del Temple de la Natura que tant impressiona.
Quan hi hagi grans moments en les nostres vides, en les dels fills, de la família o amics, celebrem-ho tot tenint una paraula religiosa. Citar Déu és la primera manera de fer-lo present. I quan vinguin maldades, oferim a Déu l’adversitat, la tristor, la soledat, el fracàs. Els fills aprendran a pregar la vida si ens veuen pregar la vida.
Dediquem temps als altres, als que al nostre voltant necessiten ajut; sentim el patiment dels que pateixen i que això arribi a casa, se’n parli, ho fem sortir en la benedicció de taula de cada dia. Que això canviï la mirada sobre la vida però també els compromisos familiars, perquè els fills ho reprodueixen tot.
No deixem passar a la lleugera crítiques a l’Església sense contextualitzar-les i, després, fer de mirall tot contrastant-les. Preguntem-los: “i tu, què fas en la teva vida per no caure-hi en allò que rebutges?”. No ens sigui tampoc indiferent la crítica a altres maneres de ser cristians: són germans en la fe i cadascú camina com pot en la seva vida i la seva espiritualitat. Això fa comunitat, que és fer Església. És bo ser crítics, però no serveix de res ser criticaires, que és ben diferent.
Cuidem la nostra fe, vivim-la en un grup cristià, llegim l’Evangeli amb ell, preguem junts i repassem la vida de cada dia en comunitat. En la mesura del possible, mantinguem vincle amb alguna parròquia o moviment, comprometent-nos eclesialment. Si és possible, al menys un cop l’any, mirem de fer un recés uns pocs dies, i si no és fàcil, donem-nos un jorn per a estar per la parella o per un mateix, en silenci; potser visitar algun santuari ens permet retrobar-nos una mica més a fons amb Déu. Mirem d’acompanyar-nos per algún home o dona de Déu: ajudarà a revisar la nostra vida i escoltar una paraula cristiana que ens alimentarà personalment. Tot això no només donarà exemple als nostres fills, sinó que també podrà transformar la pròpia vida, perquè l’anirà aprofundint.
Vivim amb alegria la nostra fe, celebrem les festes cristianes, responem esperançadament als reptes de la nostra vida. Busquem en les nostres creus la llum que hi ha amagada, i vivim contemplativament tot el que ens sigui possible. Parlem d’això a casa, com quan compartim allò que ens il·lusiona, i mirem de transmetre el propi testimoni, sense alliçonar però amb autenticitat.
Dediquem una part dels estalvis als pobres, una part també a les obres de l’Església, als cristians perseguits arreu del món. Enviem fons a ONG acordant-ho amb els fills, com a opció familiar, per tal de contribuir a les lluites contra la injustícia social, per la protecció del medi ambient o pels treballs per la pau al món. I preguem-ho junts en família.
Fomentem el voluntariat social des de la família, en la mesura que es pugui. Està molt bé enviar diners a entitats que facin un bon servei, però millor encara és compartir generosament el nostre temps i afecte amb qui ho necessita. Anem-hi amb els fills tot buscant entitats adequades per a les seves edats, i fent tasques que poden tenir més sentit per a ells.
Així com nosaltres tenim un grup cristià, fomentem que els fills tinguin un grup de catequesi o un grup de joves, és a dir: un espai on compartir la fe i fer-la créixer, amb altres nens/es o nois/es cristians, preparant-se per a la Primera Comunió o a la Confirmació. D’aquí és possible que surtin estones de pregària i que vagin a misses joves plegats; tal vegada també muntaran voluntariats socials que completaran la seva experiència evangèlica. Això és molt saludable, i ens anirà rellevant en aquesta tasca de portar-los a l’església i animar la seva fe.
És molt complementari un bon esplai cristià per als fills, perquè es comparteix la vida a un altre nivell, s’educa en el lleure i es conrea l’estima per la natura i per l’excursionisme. Alhora, permet obrir els fills a altres grups d’amics, i diversificar-se és enriquir-se. Si hi ha incompatibilitats familiars amb altres activitats de cap de setmana (com, per exemple, moltes sortides fora o una excessiva pràctica esportiva), cal que tinguem el coratge de discernir i prioritzar el que és essencial per a una família cristiana.
Trobem la manera de veure cultura i cinema en clau cristiana i en família. Hi ha vida després de les sèries buides i dels youtubers superficials, que intenten captar l’atenció dels nostres fills mentre van fent diners. Hi ha multituds d’històries amb missatge i plenes de valors humans, que sempre són cristians. Compartim amb ells la pròpia visió sobre el que haguem vist però també escoltem més les seves opinions. Mirem de fer present a casa algunes concrecions del que haguem compartit. Tot plegat enriquirà la vida familiar de debats i valors, que és la vacuna davant el relativisme i la superficialitat.
Restringim, tots, la vida del mòbil a casa, l’accés a les xarxes socials i a les pantalles. El seu ús abusiu limita la relació humana, afebleix el vincle i buida l’interior de les persones. A més, una presencialitat excessiva de les noves tecnologies, sovint fa entrar a casa valors, estils i maneres que marcaran als nostres fills molt més que la nostra dedicació i testimoniatge.
Vivim a casa i en família, de manera especial, els moments litúrgics forts de l’any: com ara Advent, Nadal, Quaresma, Setmana Santa, Pasqua i Pentecosta. Fomentem, tanmateix, sobretot durant els períodes vacacionals, l’hora de lectura, i que un de cada tres llibres que els fills escullin, sigui de “lectura espiritual”. Alimenta molt més del què ens pensem, sobretot si es fa regularment, i contribuir a la lectura sempre contrarresta, per exemple, la vida de les pantalles i l’internet a casa.
Beneïm sovint els nostres fills, donem gràcies a Déu pel que ens passa, cantem cançons alegres i amb missatge cristià -provinents de misses familiars, pàsques joves o de grups o cantautors cristians-. Demanem als fills que preguin també per nosaltres i per tota la família i els amics, car fomenta la comunió. I fem que cuidin dels avis, que els portin a missa o els llegeixin l’Evangeli del dia.
I, finalment, no patim més per la fe dels nostres fills. Déu la porta on i com i quan vol. Els pares només hem de posar les bases i fer-les anar… Déu s’encarrega de tota la resta, i durà a bon port tot allò que haguem començat, amb més o menys encert, però amb total confiança. Ara, deixem la fe dels fills en mans de Déu-Pare…

Si la pròpia realitat familiar és complexa, especialment quant a la transmissió de la fe, quedem-nos amb l’últim dels 20 punts. Segurament és el més important, no pas el més fàcil, però sí el que es pot aplicar amb més èxit (depèn de Déu!).

“Tot i que a vegades pugui resultar difícil, s’esmercin molts esforços
i no es vegin els resultats desitjats, educar en la fe és bonic.
És, potser, la millor herència que podem deixar als fills:
educar en la fe per fer-la créixer tota la vida.”
Papa Francesc

"Educar en la fe no és fàcil, però tampoc és impossible."

"Educar en la fe i transmetre-la és ocupar-se, més que no pas preocupar-se".

"Cal reconèixer la gran tasca evangelitzadora que ha fet l'Església, i que contribueix tant a la pastoral familiar."